Pere Bas i Vich (1897-1975)
Esbós biogràfic
Pere Bas i Vich va néixer a Esparreguera el 6 d’octubre de 1897, en una família amb una llarga tradició en l’àmbit de la impremta.
L’any 1924 va muntar un taller a Esparreguera, amb el nom de Gràfiques Vich, però el 1927 es va traslladar a Igualada i va obrir l’obrador del carrer d’En Roca.
Des d’aleshores, la seva vida personal es barreja amb la seva obra i el seu entorn social va ser el dels grups culturals més actius de la ciutat, com la Revista d’Igualada, l’Agrupació Fotogràfica, Palestra, Anabis i el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada.
Els que el van conèixer el recorden com un home alt i ferm, amb els cabells grisos i una mica llargs, amb caràcter, però amb un tarannà tranquil.
L’any 1962, el Grup Lacetània, amb l’adhesió del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, li va dedicar un homenatge en reconeixement de la seva personalitat i la seva obra al servei de la cultura.
Els últims anys de la seva vida, va continuar anant diàriament al taller i assegut en una cadira controlava amb la mirada tot el que s’hi feia.
L’estil de Pere Bas
El concepte estètic de Pere Bas estava estretament relacionat amb el noucentisme, que era, més que un estil, una actitud moral de posar en valor l’obra ben feta i alhora la manifestació d’un fort sentit catalanista. El noucentisme gràfic anava molt lligat a les activitats culturals i Bas s’implicava en el text o en el que anunciava.
És en la composició, la distribució dels textos, els espais en blanc, els tipus tipogràfics, la combinació de colors, els papers, els elements ornamentals, etc., on va destacar pel bon gust, el saber fer i la qualitat del resultat final de les seves obres, des d’un senzill recordatori fins a un llibre d’art. Alguns dels elements característics eren:
El paper que acostumava a ser de qualitat i solia ser rústic, mat i amb barbes.
El paper vegetal, usat com a sobrecoberta i lligat amb cordó de seda.
Les caplletres, ornamentades i sovint acolorides a mà.
La tipografia, amb lletres molt gruixudes o Bodoni, amb gran contrast entre els traços gruixuts i els fins.
Els petits gravats, com a elements decoratius. Molts eren d’Antoni Ollé Pinell.
Els anuncis, d’una gran simplicitat i amb elements tipogràfics.
Els colofons, en els goigs, en els llibres i fins i tot en alguns programes.
Les orles, tipogràfiques, geomètriques, però també florals.
Els relleus, usats en documents que mereixien una edició més acurada.
Els daurats i els platejats, especialment en els recordatoris.
Les signatures, sovint amb l’expressió «Bas d’Igualada, estamper».
