Espai Gràfic (2006)
Narcís Comadira
Espai Gràfic. Espai. No pas taller, ni estudi ni obrador. Espai. I gràfic, perquè en aquest espai s’hi treballa amb la lletra i amb la imatge. Amb una lletra i una imatge bàsicament destinades a la reproducció plana, impresa. Espai gràfic, doncs. Però aquest espai no designa solament l’espai on es treballa sinó també, i més exactament, l’espai que es treballa. I és que Ramon Enrich i Lluís Jubert saben que la lletra i la imatge poden crear espai, poden modificar-lo, qualificar-lo, quan algú els ho indica amb bones formes.
La lletra mata, s’ha escrit. I és veritat, si la lletra està mancada d’esperit. Un bon grafista sap introduir esperit a la lletra, sap remarcar el seu sentit, sap servir-lo, sap cridar els passants perquè es fixin en aquest sentit. Fins i tot, un bon grafista, un bon dissenyador gràfic, sap corregir el sentit de la lletra quan aquest és obvi o banal. Sap redimir la lletra d’aquesta obvietat i aquesta banalitat i tornar-la a la seva dignitat fundacional de portadora de significat i d’instrument d’intercanvi social.
Una imatge val més que mil paraules, també s’ha escrit. Però no és pas veritat, així d’entrada. Sovint, una imatge necessita les paraules per entendre’s, per encendre’s. Ni que sigui una sola paraula. La veritat és que la plenitud de la comunicació es fa en la conjunció perfecta d’una imatge i una paraula, d’unes imatges i unes paraules. Les paraules són les encarregades d’acotar els límits vagues de les imatges, que solen tendir a múltiples i diverses significacions. La paraula els dóna forma. I la forma, les formes, les bones formes, són la base fonamental de tot disseny.
El món és caòtic. La primera bona forma de tot disseny és la que creu en la possibilitat d’ordenació del caos. La forma és una ordenació del caos. I per ella mateixa és plena de sentit. La forma no és un embolcall, és un esquelet, no és un vestit, sobretot és múscul. La forma és la carn del sentit. La forma és el cos del sentit. Sense forma no hi ha sentit. I el disseny d’Espai Gràfic sap donar forma perquè té una intuïció certa de la llei secreta de la composició.
Ara fa quinze anys del començament d’Espai Gràfic i, quan repassem els seus treballs, ens adonem d’una constant profunda –encara que a Ramon Enrich i a Lluís Jubert els pugui semblar que moltes coses que han fet el temps se les ha menjades o, com a mínim, els ha xuclat la sorpresa d’uns plantejaments novells–, i aquesta constant profunda és la unitat de batec que s’hi amaga: el desig constructiu d’unes formes al dia, innovadores, però també capaces de durar. Flexibilitat i resistència, com en un bon cuiro, una pell ben adobada. I no seria pas estrany que aquesta metàfora tan igualadina que se m’ha acudit davant d’una història de disseny gràfic exemplar els hagués inspirat per a buscar un nou espai per fer-ne l’Espai Gràfic d’una segona etapa que comença. S’han instal·lat en una vella adoberia. I això, aquest gust, gairebé aquesta tossuderia per salvar el passat que els ha fet, és un indici d’una altra de les seves bones formes: la implicació en una modernitat que no oblida les arrels.
Passa el vell rec a tocar les parets del nou espai d’Espai Gràfic. Més enllà, el riu i, encara, el verd que creix a la terra. A sota mateix, sostenint aquest espai, les voltes de l’adoberia antiga, tines, pous, estris i eines dels quals no en conec el nom. I encara l’ombra d’un alè de fortor. Els vells oficis s’intriquen amb els bells oficis, el passat dóna sang de memòria i d’empenta al present i aquest present és una aposta decidida de futur. Així es fa la història.
Narcís Comadira i Moragrega (Girona, 1942) Poeta, pintor, dramaturg i traductor. El 2003 va agrupar la seva obra poètica dels anys 1966-2002 en el volum Formes de l’ombra. Els seus darrers llibres són Camins d’Itàlia (2005) i Forma i prejudici. Papers sobre el noucentisme (2006).
Un amic de la parella
Miquel Calçada i Olivella
“El més important a l’hora de concretar formalment una paraula, o una rialla, és ser generosos amb l’espai que les envolta”. Aquesta frase, pronunciada fa trenta-cinc anys per un dels germans Tonetti –concretament en Pepe– i escoltada incomprensiblement de forma simultània per en Lluís (Igualada, 1959) i per en Ramon (Igualada, 1968), es convertí en un raig de llum que indefectiblement orientaria per sempre més llurs vides. Com si es tractés d’un far, la claredat que desprenia la frase suara esmentada aconseguí que ambdós nois –aleshores uns vailets– sentissin per primera vegada aquella fiblada dolça que només una vocació coneguda a l’avançada és capaç de provocar.
Vaig conèixer aquest tàndem de forma ben casual, gairebé anecdòtica. Reconec que sempre he tingut una certa recança a l’hora de reflectir en paper tot allò que la meva ment ha dibuixat. Així és que, quan es va tractar d’editar un anuari de les activitats de les nostres ràdios, em vaig trobar desorientat sobre el tipus de paper on s’havien d’imprimir els continguts, la tipografia, la composició dels textos, les mides... En fi, la compaginació. L’entranyable amic Monzó, autor del logotip “Flaix”, va ser, com sempre, encertat i expeditiu. “Demana la Revista d’Igualada, fulleja-la i mira qui l’ha feta”. D’entrada haig de confessar que no se m’hauria acudit mai pensar en Igualada com un dels punts que conformen una imaginària ruta del disseny. Però ho és. Gràcies en primer lloc a l’amistat d’aquests dos igualadins –amb la qual m’honoren– i després a la unió de les seves capacitats.
Si bé en un principi tots dos feien de tot, ja fa temps que cadascun va trobar l’àmbit on se sentia més còmode. Segurament l’experiència d’en Lluís en el món de la impressió i l’embalatge –packaging, crec que en diuen– va fer que tingués cura de tots els processos pels quals ha de passar indefectiblement qualsevol idea. En Ramon, per altra banda, haurà hagut de transformar la xerrada prèvia amb el client –briefing, em sembla que l’anomenen– en la idea plàstica final. I tot això per tal d’aconseguir aquella atmosfera d’elegància amb un punt de provocació.
Ara, passats els anys, canvien de local donant una altra utilitat a un vell recinte fabril que n’ha vistes de tots colors. Amb una il·lusió renovada, Espai Gràfic enceta una nova fase per continuar gestionant el misteri de la gràfica. En Lluís i en Ramon poden aconseguir transformar l’enginy de llur estudi en un petit món d’il·lusió i fantasia, talment com sota la carpa d’un circ i durant tantes funcions havien aconseguit llurs ídols: els germans Tonetti, em sembla que es deien.
Miquel Calçada i Olivella (Sabadell, 1965).
Exfumador català i empresari radiofònic del Grup Flaix. Creador d’un estil propi de fer ràdio i televisió, director i presentador d’Afers Exteriors. En l’antigor va ser la primera veu que vam escoltar per Catalunya Ràdio. També fou el responsable de programes com Pasta Gansa, Persones Humanes o Mikimoto club. Durant els anys de recorregut, s’ha mantingut fidel i compromés amb la seva nació.
Article publicat a la Revista d'Igualada núm. 22, abril de 2006